Imatge del mural amb el que he participat al Donart 2024 de Guissona, intervencions artístiques amb reflexions feministes i amb perspectiva de gènere a l'espai públic. L'he titulat Dansa de la pluja o les tres gràcies es mullen.
Crec que en l'obra artística sempre hi ha representat un record o memòria/ aprenentatge del projecte o activitat anterior, sempre n'hi ha alguna referència, ja que parteix de tu mateix, del individu i la seva història i trajectòria personal. L' aprenentatge pot haver estat tant tècnic, com corporal, com social; vivencial, en definitiva.
Tinc una relació estreta amb la dansa i el moviment corporal que per mi és terapèutica ja que sento dins meu el plaer/la joia de sentir-me viva i present. La dansa genera aquest sentiment a moltes persones que ballen, i que podem equiparar al benestar que produeix l'activitat física i l'esport en general.
Aquesta imatge em recorda o suggereix un moment d'una invocació màgica, un ritual o ceremonia on tres figures femenines estant actives, en posicions recargolades i en ferm contacte amb el terra, postures arrelades que desprenen força i dinamisme. Ballen, sí, tres persones així només pot ser que ballin. Però hi veiem una altra cosa representada de manera abstracta, pluja.
Per una banda, el motiu d'aquesta ceremonia/dansa vol parlar, mostrar o vol traduir una preocupació (angoixa, estat mental) sobre la falta d'aigua. L'aigua és un tema d'importància quan manca o ens veiem amenaçats per l'escassetat d'aquesta, és un recurs natural essencial per la vida. Ens cal la consciència del valor de l'aigua en general i en el nostre clima mediterràni que és d'extrems: amb períodes de plujes torrencials o de sequera, que ara són més feqüents degut a les conseqüències del canvi climàtic.
Per altra banda, la pintura o la dansa per mi són una pràctica artística i que serveix (em serveix) de canal/eina/mitjà a través del qual actuar/representar/comunicar. En aquest cas, una dansa de la pluja, intenta pujar els ànims, sublimar les energies negatives de veure que ens hi va la vida i el futur si ens falta l'aigua.
Ja en l'Antic Egipte, tradicions tribals, també a Amèrica davant els estius secs invocaven la pluja per assegurar la collita. És una dansa en relació a la natura o als elements naturals i també la dansa contemporania explora totes aquestes relacions en la creació de coreografies. Les comunitats practicaven aquests rituals fins que arrivaben les pluges, i sempre arriben, per tant, la invocació sempre és efectiva, no perquè tingui efectes màgics sinó perquè permet suportar la impaciència i el neguit de la necessitat.
Tanmateix, aquesta imatge també parla de confiança en la superació de moments durs o incerts, de resiliència, de reconeixement de necessitat, de consciència, de complicitat, de la voluntat que ens unifica.
Després de revisar la imatge, he trobat un títol alternatiu, Les Tres Gràcies, tres figures femenines (nues o no) reunides/ballant, un tema recurrent en pintura i escultura, que té l'origen en la mitologia clàssica de Les Carites, divinitats filles de Zeus que representaven l'alegria/plaer, l'encís/creativitat i la bellesa/amor i se les representava ballant, ja que era la seva activitat principal.
La representació iconogràfica d'aquestes figures femenines ha anat evolucionant. N'he fet un recull i recorregut visual cronològic (imatges que repartiré en la presentació). Hi podem veure l'actitud en la que es representen i el cànon de bellesa femenina de cada època.
La imatge del mur no correspon a les actituts suaus, tendres i relaxades com en les obres clàssiques, de Rubens (Barroc) o de Boticelli (Renaixement). Si que coincideixen la intenció compositiva, el cercle o infinit que indica unió i conjunt o que es complementen, i la posició espaial en triangle.
Podem buscar altres comparacions entre totes les representacions....la mirada, el contacte, la postura del cos, els colors, l'estil...i observar les interpretacions d'aquesta obra d'art que sorgeixen en l'època contemporania més actual.
.jpg)
.jpg)
