Imatge del mural amb el que he participat al Donart 2024 de Guissona, intervencions artístiques amb reflexions feministes i amb perspectiva de gènere a l'espai públic. L'he titulat Dansa de la pluja o les tres gràcies es mullen.
Crec
que en l'obra artística sempre hi ha representat un record o
memòria/ aprenentatge del projecte o activitat anterior,
sempre n'hi ha alguna referència, ja que parteix de tu mateix, del
individu i la seva història i trajectòria personal. L' aprenentatge
pot haver estat tant tècnic, com corporal, com social; vivencial, en
definitiva.
Tinc
una relació estreta amb la dansa i el moviment corporal que per mi
és terapèutica ja que sento dins meu el plaer/la joia de
sentir-me viva i present. La dansa genera aquest sentiment a moltes
persones que ballen, i que podem equiparar al benestar que
produeix l'activitat física i l'esport en general.
Aquesta
imatge em recorda o suggereix un moment d'una invocació màgica,
un ritual o ceremonia on tres figures femenines estant actives,
en posicions recargolades i en ferm contacte amb el terra, postures
arrelades que desprenen força i dinamisme. Ballen, sí, tres
persones així només pot ser que ballin. Però hi veiem una altra
cosa representada de manera abstracta, pluja.
Per
una banda, el motiu d'aquesta ceremonia/dansa vol parlar, mostrar o
vol traduir una preocupació (angoixa, estat mental) sobre la
falta d'aigua. L'aigua és un tema d'importància quan manca o ens
veiem amenaçats per l'escassetat d'aquesta, és un recurs
natural essencial per la vida. Ens cal la consciència del valor de
l'aigua en general i en el nostre clima mediterràni que és
d'extrems: amb períodes de plujes torrencials o de sequera, que ara
són més feqüents degut a les conseqüències del canvi climàtic.
Per
altra banda, la pintura o la dansa per mi són una pràctica
artística i que serveix (em serveix) de canal/eina/mitjà a través
del qual actuar/representar/comunicar. En aquest cas, una dansa de la
pluja, intenta pujar els ànims, sublimar les energies negatives
de veure que ens hi va la vida i el futur si ens falta l'aigua.
Ja
en l'Antic Egipte, tradicions tribals, també a Amèrica davant els
estius secs invocaven la pluja per assegurar la collita. És una
dansa en relació a la natura o als elements naturals i també la
dansa contemporania explora totes aquestes relacions en la creació
de coreografies. Les comunitats practicaven aquests rituals fins que
arrivaben les pluges, i sempre arriben, per tant, la invocació
sempre és efectiva, no perquè tingui efectes màgics sinó
perquè permet suportar la impaciència i el neguit de la necessitat.
Tanmateix,
aquesta imatge també parla de confiança en la superació de
moments durs o incerts, de resiliència, de reconeixement de
necessitat, de consciència, de complicitat, de la voluntat que ens
unifica.
Després
de revisar la imatge, he trobat un títol alternatiu, Les Tres
Gràcies, tres figures femenines (nues o no)
reunides/ballant, un tema recurrent en pintura i escultura, que té
l'origen en la mitologia clàssica de Les Carites, divinitats
filles de Zeus que representaven l'alegria/plaer,
l'encís/creativitat i la bellesa/amor i se les representava
ballant, ja que era la seva activitat principal.
La
representació iconogràfica d'aquestes figures femenines ha anat
evolucionant. N'he fet un recull i recorregut visual cronològic
(imatges que repartiré en la presentació). Hi podem veure l'actitud
en la que es representen i el cànon de bellesa femenina de
cada època.
La
imatge del mur no correspon a les actituts suaus, tendres i relaxades
com en les obres clàssiques, de Rubens (Barroc) o de Boticelli
(Renaixement). Si que coincideixen la intenció compositiva, el
cercle o infinit que indica unió i conjunt o que es complementen, i
la posició espaial en triangle.
Podem
buscar altres comparacions entre totes les representacions....la
mirada, el contacte, la postura del cos, els colors, l'estil...i
observar les interpretacions d'aquesta obra d'art que
sorgeixen en l'època contemporania més actual.
.jpg)
.jpg)
